Palermo o una altra manera de prendre cafè

Josep Alías i Mariona Tomàs

(a Totò, a Raffa i "allò" que ve)

En Totò diu que "Il caffè si prende bestemmiando per la fretta, perchè la tazzina è troppo calda, perchè è amaro, perchè è forte, perchè è sempre troppo poc i per questo ha il gust delle cus fugaci!!!!".

Palermo, a l’igual que l’Atlàntida, en algun moment de la seva història va decidir submergir-se. Però en lloc de l'oceà, Palermo va escollir la decadència i va ocultar la seva bellesa només per a aquell que és capaç de veure a través de les bastides que cobreixen els palaus, i per a aquell que és capaç de desxifrar les filigranes decoratives gòtiques, neoclàssiques,..., de tots els estils incrustades en les torturades façanes. La història de la ciutat aguaita en cada edifici i el turista, massa ocupat a protegir-se dels centenars d'històries sobre la ciutat i la illa que li van explicar abans de viatjar, no l'aconsegueix desvetllar. O, seran els mercats, veritables socs que omplen l'ambient d'olors i paraules que pretenen atreure tota la nostra atenció, els quals saturen els sentits perquè no puguis veure més enllà? Deu tractar-se d'una conspiració. Tots els botiguers del mercat de la Vucciria (que ha donat lloc a l'expressió "fare vucciria" com sinònim de "xivarri"), s'han aliat perquè passegis amb la boca oberta.

Palermo s'estén paral·lela a la costa, abrigallada per grans pujols i construïda per fenicis, bizantins, romans, jueus, àrabs, catalans, francesos, magribíns,... Tots ells han estat palermitans alguna vegada. Tots ells han deixat la seva petjada en el centre de la ciutat, en el qual es troben suggeridors contrastos. La Kalsa, un dels barris d'origen àrab, és potser el més idoni per a observar les divergències entre els intents de potenciar la rehabilitació d'un centre històric destrossat per les bombes d'una guerra que va passar per la illa fa cinquanta anys, els terratrèmols i l'abandó, i les noves polítiques populistes que potencien l'especulació.

El ritme de la ciutat està marcat per dos elements: el tràfic, que es regeix per un llenguatge pseudoreligiós només comprensible i expressat per al qual coneix i accepta entrar en el duel i rendir culte a la "macchina"; i per la manera d'entendre la vida dels seus habitants. Si, Palerm és una ciutat d'Itàlia, ja ho sabem, però hi ha alguna cosa més. Els palermitans són italians amb alguna cosa més. Amb un plus de picardia, de savis de la bona vida i de calidesa, que ha quedat mitificat a través del gatopardisme, del qual defugen els palermitans.

En aquesta ciutat, només l'espai públic protegit rera les reixes se salva de la invasió del cotxe. Belles viles i places amaguen entre reixats espectaculars jardins: Vila Garibaldi en Piazza Marina, el Jardí Botànic... Si bé tota la ciutat, i especialment el centre, està esquitxat d'espais que podríem identificar com places, la falta de símbols propis d'aquestes (bancs i arbres) ens podria indicar que estem enmig d'un aparcament. Però no. Estem en una plaça plena de cotxes, entre els quals la gent es relaciona. I, què és l'espai públic sinó un lloc que genera relacions entre persones?

Val la pena perdre's pels carrers del mercat del Capo i veure sortir de la decrèpita vila al vell aristòcrata que es fa camí entre els nens d'origen albanès que juguen pel carrer. Cap a l'oest, la ciutat es troba amb l'eixample del novecento que trasllada la ciutat cap al cor d'Europa, esquitxat d'imponents moles promogudes per aquest gran "arquitecte" dels 20 i els 30, conegut com el Duce, i que ha il·luminat a tants arquitectes actuals de tot el món.

Palermo o una altra manera de prendre el cafè: es pren dempeus, es creuen unes paraules i un es queda amb la sensació que el ritme de les nostres vides no ens deixa suficient temps per a assaborir-lo.

Peppone e Mariona